Cant IV

El Poema de Nadal

de
Josep Ma de Sagarra

Cant IV 

El camí ens ha portat a Betlem!

Xiscla l'alegria nova!...

Com hem vingut? No ho sabem!

Tampoc sabem si ho mereixem,

però som al davant de la cova!

Hem seguit els pastors dins la nit crua?

Tenim l’ull esgarrinxat

per l’estrella? Tenim l’ànima nua

de tota veritat?...

Ai, no és pas hora de confessió

que escorcolli la sang impia!

És l’hora del xisclet de l’alegria,

o, si voleu, és l’hora del perdó,

de l’oblit de la carn i la cançó

dintre la llum de l’establia;

perquè som criatures mortals,

i si hem caigut tres cops al dia,

i si hem jurat en fals,

encara ens queda al fons del fons

l'entendriment per a aquesta hora;

no estan cremats tots els racons!

Encara hi ha un nervi que riu

i el llavi esquerp es fa més viu

mentre el rampell del mal recula

i en mig la palla flamejant

l'alè del bou i de la mula

humitegen la pell de l'Infant!

El llavi esquerp, i el crit i el plor

no han oblidat nostra cançó,

que tot ho aviva i tot ho aclara,

i es va sentint el tendre so

de fa mil anys, de sempre i d'ara...

aquest so tan tan humil, tan de debò:

“Què li darem a n'el Noi de la Mare,

què li darem que li sàpiga bo?...”

És l'alegria, la gran alegria

de veure que encara tenim per consol

la galta freda del Noi que somnia

i el ritme d'aquesta cançó de bressol!

És l'alegria de veure com passa

la trista sentència del full consumit;

i el llavi que espera i desglaça

el cos més eixarreït;

de veure que tot ho engoleix la barcassa

que mena l'oblit!

De veure que aquesta llampant caravana

on ploren i riuen cent mil vanitats,

de tant que demana,

no troba paraula pels llavis pintats!

De veure que hem anat adelerats

i que amb les ungles hem tocat l'arrel

de tots el pecats daurats

i el baf de les roses vives,

i només havem sentit

una mica més de fel

al voltant de les genives

i en el fons del fons del pit!

És l'alegria, la gran alegria

de poder escanyar amb les mans

l'horrible sornegueria

de tots els respectes humans!

De sentir aquest xiscle nou

de llengua de criatures,

de ser igual que la mula i el bou,

de ser de fang com les figures

que no es mouen ni se'n van,

ni els importa res de fora,

perquè tenen al davant

las pell nua d'un infant

que plora!

L'alegria de pensar serenament

que de tot el bagatge de la vida,

de tot l'orgull passat i present,

no hi ha res que ens crida;

no hi ha res que ens apagui la set,

ni ens ompli la mirada,

no hi ha res que ens escalfi aquest gran fred

de l'ànima descarnada,

i només aquesta mica

de cançó, aquesta musica

d'una Verge i un Infant

i un Fuster que la contempla,

té la força enlluernant

que no té tot l'or del temple;

té un sentit tebi i pregon,

que no té cap veu inflada,

ni cap ciència del món,

ni cap mitra encarcarada!

I aquesta cançó només,

estranya, anònima, lliure,

s'enganxa al llavi, després

de tant dubtar i tant somriure;

i ens dóna un deliri foll,

i sentim el cor com salta,

i ens fa doblegar el genoll,

i ens humiteja la galta.

I sense saber per què

aquest plor viu i serè

tot l'esperit ens amara

i anem reprenent el to

de fa mil anys, de sempre i d'ara:

“Què li darem a n’el Noi de la Mare,

què li darem que li sàpiga bo?..."

En quin llavi de dona seria,

en quin lloc de muntanya o del pla

aquesta tonada floria?

Quina fou la primera que es trobà

amb la blanca melodia,

com una oreneta caçada amb la mà,

sense esquerperia?

Quina dona del meu país,

amb aire amorós i enyoradís,

vestida de sarja i esclop,

però amb una veu molt clara,

va cantar per primer cop

la cançó del Noi de la Mare?

Jo em penso que era de feixes foranes,

d'aquelles que van dur l’arada al puny,

avesada a sentir les campanes

una mica de lluny;

avesada a sentir el cop que pega

la destral que esmussa el fil;

i el cucut llaminer, que gemega

la segona quinzena d'abril.

Una planta de bona figura,

i una cabellera sense desgavell;

i a la pell de la galta la pintura

del préssec novell.

Tres passades de verd de fageda

li mantenien un to d'aigua als ulls.

Per les coses dels altres muda i freda,

gens envejosa dels graners curulls!

I aquesta dona del meu país,

sense cap esverament,

va trencar el seu viure gris

amb les estrelles d'un infantament...

I es va lliurar del pes

i va tenir el seu fill, sens cridar massa,

com les ovelles que no saben res

d'aquell misteri tan estrany que els passa.

I estava tan contenta del fill seu,

que per fer-lo somriure crida i malda,

i com si contemplés el fill de Déu

se'l mirava adormit a la falda.

I mentre que sospira, violenta,

per la finestra, guarnida de gel,

va entrar una mena d'alosa lluenta

que deuria venir del fons del cel.

I la dona guaità com fugia

la visió estranya, de pressa i corrents,

i va sentir un gran rampell d'alegria

que li cremà la blancor de les dents.

I es va sentir la llengua baladrera

de flautes, de ferrets i cascavells,

com si tingués al pit una pomera

amb totes les branques guarnides d'ocells.

I del desig de música fent tria,

perquè té ganes de dir la millor,

tot bolcant a l'infant que dormia,

li deuria sortir aquesta cançó:

"Què li darem a n'el Noi de la Mare,

què li darem que li sàpiga bo?..."

I mentre deia les dolces paraules,

la cançó anava escampant-se pel món.

La van aprendre les fulles de menta

i va enganxar-se al bec dels falciots;

al campanar les campanes movien,

poc a poquet, el batall tremolós:

"Què li darem a n'el Noi de la Mare?"

Els grills somiquen damunt del rostoll,

i les aranyes, quan filen, la canten,

i les abelles brunzint sota el sol.

Totes les dones amb fills a la falda,

totes les dones la saben de cor!

Va caminant i baixant la muntanya,

la cançó arriba a la platja i al moll:

"Què li darem a n'el Noi de la Mare?... "

canta la vela, que empeny el xaloc,

i el card que cruix i l'arjau que grinyola,

i el fum de pipa que engega el patró.

Quan ve Nadal, la cançó del miracle

fa que tremoli l'esquena dels llops.

Fins els qui cremen i roben i maten,

si de menuts l'han sentida algun cop,

la volen dir i se'ls encalla la llengua,

la volen dir i els escanya la por!

Quan ve Nadal, la cançó del miracle,

amb el pessebre de molsa i arboç,

ens fa pensar en unes ganes molt vives,

ens fa pensar en un desig de debò

de donar coses al Noi de la Mare,

coses que vinguin de dintre del cor,

perquè si és llum i misteri que espanta,

perquè si aguanta la bola del món,

té la carn nua ajaguda a la palla

i té les galtes mullades de plor,

i vol sentir-nos molt més a la vora,

ben apretats al voltant dels pastors,

i vol sentir a la pell les nostres ànimes

com l'alè de la mula i el bou!

Final del conte IV