de
Josep Ma de Sagarra
Cant III
Un
camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de
seguir!
Quin so vulgar i estrany!
Un camí!...
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de
guany!
Un camí!...
Els camins són l’angúnia
primera
del rústec cor llunyà,
que ni ell sabia el que era
o per saber es posava a
caminar...
Camins, serps d'encantària,
que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d'ell
mateix,
de la pròpia tristesa
solitària,
i vol cercar un altre
somriure,
una altra sang o un altre
crit,
i fins un altre món més
ennegrit
per poder viure!
Si et volta la brossa
inclement,
si branca i punxa t’estalonen,
si l’aglevat i el pensament
no saps on donen,
poc trobaràs ni mel ni glop
ni llum de cares vives;
se’t tornaran les genives
fumades com les del llop!
Però si enmig l’espessorall
el pit rebel deixa la fúria,
i troba un caminet com un
mirall
fred i glaçat dins la
foscúria,
i pot seguir-lo mansament
sense escoltar cap més musica,
sentirà com el fum del
pensament
es va aclarint de mica en
mica.
Tu no saps el camí què
significa?
El camí significa humilitat,
vol dir un renunciament a fi
de bé,
vol dir passar pel mateix
recer
que els altres han passat.
Camí de la glòria, camí de la
Creu,
camí que puja i baixa i cansa,
on ens portes, camí? La teva
fi no es veu!
Si ens han posat l'esquella
mansa,
tu limites l'audàcia del peu
amb l'espígol novell de
l'esperança!...
Camí pelat i esqueixat,
ple de vent dalt de la coma,
camí de la soledat,
tots els camins van a Roma,
tots els camins, ja ho sabem!,
tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
Perquè a Roma hi ha de tot:
hi ha misèria i punyalades,
i la púrpura i el llot
i les mitres consagrades!
Perquè a Roma hi ha de tot!
Cap a Roma pots anar
amb plomall de capità
i amb xiulet de bergandatge,
amb crossa de pelegrí,
o amb garrafa o espasí;
tot és bo pel teu viatge!
Pots triar-te tu el camí!
Pots triar-te el vent que
eslloma,
l'arada, la forca, el rem!
Tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
A Betlem ha nascut l'Infant
diví!
Per 'nar a Betlem, només hi ha
un sol camí!
L'àngel
ha parlat,
l'estrella ha anunciat,
el gall ha cantat,
però el misteri és lluny
encara;
l'home ja sap la veritat,
mes, on respira, transparent i
clara,
aquesta veritat?
Què diu la terra avara
i el gran silenci del país
nevat?...
Entre els pastors i la Cova
hi ha el camí...
El camí vell per l'alegria
nova.
Només ell els pot portar
cap a l'estable on jeu la
galta fina
que torna més tendre el pa
i més blanca la farina...
Però, per atrapar-lo, com es
fa?
El camí de Betlem, com
s'endevina?
Algun cop, caminant per les
collades,
aquells dies de fred, quan tot
respira
un aire d'argelagues que
s'adormen
amb una fina castedat de
gebre,
i quatre ocells a la mateixa
branca
no s'atreveixen ni a cantar ni
a moure's,
quan despullat de la pintada
angúnia
al vostre cor el ritme li
escasseja,
com si comptés les perles del
silenci
i el bategar tranquil de la
muntanya,
no heu sentit, aleshores, que
la terra
era tota habitada per un
somni?
I, caminant, no heu vist la
senderola,
el caminet guarnit amb herbes
clares,
amb pedra d'ull de serp verda
de molsa
i amb galcerans atapeïts, que
ensenyen
les gotetes de sang entre la
fulla?
I no heu pensat en res? No us acudia
cap cosa de cançó, o bé de
paraules,
que lligués amb els nervis
d'un misteri,
d'un record, d'una estrella i
d'una cova,
i d'un xai degollat sobre
l'espatlla
del pastor més valent que fa
de guia?...
El camí de Betlem! L'únic, el
vostre,
aquell que cadascú porta a les
venes,
encara que no vulgui, no seria
igual que aquell camí dalt la
muntanya,
ensopegat només, perquè el
silenci,
perquè els ocells, perquè les
herbes castes,
van agafar tots els colors
d'un somni?
No fa
pas molt que per 'questa drecera
ha passat un fuster de Nazaret
que duia del ronsal una somera
i, dalt la bèstia, tremolant
de fred,
una noia com una primavera!
Però el rastre la neu ja l'ha
esborrat;
cap llengua humana els ha
parlat...
L'unglot de la somera
s'esllavissa
damunt del gel..., ningú els
ha vist.
Sols l'ull de bou, terrós i
trist,
sols una llebre espantadissa
s'han aturat en un goret,
s'han acostat i han vist com
era
la Noia i el Fuster de Nazaret
i el pelatge cendrós de la
Somera...
Com se troba el camí de
Betlem?
El camí de Betlem, qui
l'endevina?
Només una llebre, només un
ocell,
han vist la Sagrada
Família!...
La neu ha esborrat el pas
i hi ha una lloba que xiscla!
No hi fa res! No hi fa res! Ja
pot xisclar.
No veus l'estrella com brilla?
No veus els ulls dels pastors?
La veritat és una brasa
viva!...
La veritat que crema als
pastors,
la tenen en el nas i a les
orelles;
perdiguers estranys, tímids
caçadors
i mig germans dels xais i les
ovelles!
No pregunteu res, no digueu
res!...
Obriu els ulls immòbils i
tranquils;
hi ha una estrella baixa com
un ciri encès!
Seguiu el rastre, perdiguers
humils!
Seguiu el rastre de l'unglot,
de la sandàlia del Fuster,
que la neu amagar-los no pot
al pas del perdiguer,
del qui ajup les orelles com
un gos,
i accepta el misteri sense
rondinar...
Sense dubtar de res, i fos com
fos,
camina, quan li manen caminar!
Quan s'ha esbravat el pas dels
rabadans,
i el cor de les mentides;
quan només en els dits de les
mans
hi ha el pèl de les cabrides,
i el tall del fred,
i la cremor de la gebrada,
i no hi resta senyal de
ganivet
ni gust de trena violada!
Si ets
net de cor, pastor mesquí,
no t'has de perdre pel camí
que et va guiant l'estrella
cauta;
no t'has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la
flauta!
Pastor dels meus somnis
d'infant,
de les meves tristeses de
gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no
fem,
sempre es troba el camí de
Betlem,
encara que ens escanyi la
tenebra!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada