Cant II

El Poema de Nadal

de

Josep Ma de Sagarra

Cant II

Els pastors han sentit el sotrac

de les ales brillants i fredes;

l’estrella s’ha fet viva en el parrac

ple de la palla de les cledes.

Els pastors, galta sorruda,

no han estudiat ni han après,

són igual que una mata de ruda,

no saben res de res...

Però, què hi fa? La ciència i la paraula

no descobreixen el llampec diví,

son inútils els colzes a la taula

i els ulls clavats al pergamí...

Cau dins la fosca l’ambició que fibla

fins a l’espasme i al sanglot,

si no hi ha una ala d'àngel ben visible,

que ho aclareixi tot!

Per  'xò els pastors, gentalla temorega,

senten que el fred no llevarà cadarn:

la veritat calenta els hi batega

com un ocell clavat sobre la carn.

La veritat! Només en saben una,

aquella que l’àngel ha dit,

aquella que penja del clar de la lluna

dins la calma serena de la nit!

No saben res del buf irrespirable

que el gran concert de les estrelles mou,

però saben que dins un estable

ha nascut un Infant! Ja en tenen prou!...

Però per què? Si cada dia

hi ha un plor de criatura violent

que ve a inflar la monotonia?

Un infant! No val pas una rialla

ni un glop més de vi!

Si a la terra viu tanta pobrissalla

i la que neix s’hi ajunta per patir!...

Sí, sí, això és cert! Però bé deu haver-hi

un llampec de més altes tempestats;

per les misèries sense cap misteri

no enraonen els àngels platejats!

I ells ho comprenen. Les galtes vermelles

reprenen els sentits,

i amb els dits

avesats a munyir les ovelles,

i a resseguir la pell de les primales,

es van fregant els ulls, adolorits

d'aguantar el cop de llum de les ales...

I els pastors van trobar el rabadà

que jeia com sempre a la palla,

a les dents una llesca de pa

i al cor una escorrialla

de cançó per mandrejar.

El rabadà, de tots ells,

es triava la carn més ben salada

i tenia pel jaç les millors pells

i fins per la pluja tenia teulada;

i si era l’hora d'escorxar

sortia el ganivet del rabadà.

La veritat dels pastors

el rabadà no la volia veure.

No va sentir llampecs ni clarors,

¿ com s’ho podia creure?

Però, la veritat era tan clara,

que hauria capgirat el més mesell,

i ells la duien pintada a la cara,

i els escaldava la pell!

L’home que ha vist un àngel de debò,

gasta una llengua que no es deixa tòrcer,

i en la paraula s’hi endevina un to

que s’ha de creure allò que diu, per força !

Ai, però el rabadà d'aquella nit

massa estimava el seu porró blau cel,

i a la nina de l’ull tenia un tel

i una rata-pinyada dins del pit!

- A Betlem me'n vull anar,

vols venir, tu, rabadà?

-  Vull esmorzar.

- El Messies elegit

ha nascut aquesta nit.

- Qui t’ho ha dit?

- Un arcàngel flamejant

pel cel ho va pregonant

- No serà tant!...-

Ningú sentí la conversa

del rabadà i els pastors,

i aquesta conversa estranya

s’ha fet més vella que el món.

Des del temps de criatures

la portem penjada al coll.

S’hi dibuixen les paraules

de la gran desolació.

Hi ha respostes desmaiades

com les orelles d'un gos

i somriures que anuncien

la covardia de tots.

Escolteu bé la conversa

a dins les parets del cor!

La sang, una anguila mansa,

s’ajup tremolant de por;

quatre gotes de vergonya

taquen l’angúnia del front.

Escolteu com es barallen

el rabadà i els pastors!

Guanyar o perdre en la batalla

vol dir la vida o la mort!

- Un arcàngel flamejant

pel cel ho va pregonant!

- No serà tant!...-

En el Nadal d'avui, com es fa viva

la resposta brutal dels rabadans!

Com ens cou dintre l’ànima, el que ens priva

de donar el pit i d'aixecar les mans!

Avui precisament? No és cosa nova!

És mil·lenari el mal que arrosseguem!

Sobre la carn, hi ha la mateixa roba

de la nit de l’estable de Betlem.

L’estrella viu en el cimal abrupte,

a mig camí la voluntat es torç,

i abans de començar ja salta el dubte

i la peresa que aigualeix l’esforç.

Volem el pàmpol de la fresca parra,

volem la glòria de l’eixida estant;

ens pica el cos el pèl de la samarra

del rabadà que diu: - No serà tant -,

del rabadà que ha vist la llum salvatge,

que ha vist la veritat nua i rebel,

i estira el braç per abastar el formatge

i el broc lluent del seu porró blau cel.

No és que li manquin ulls per sentir el dia,

no és pas que li manqui llengua per cridar;

no és res d'això, la seva covardia

és només que va néixer rabadà!

Ell no deixà la grisa cantarella

ni les tres coses del seu baix profit,

i, mentre els altres van seguir l’estrella,

ell continuava rondinant al llit.

Ni un sol moment el va ferir el desvari,

ni el perquè de l’Estable i de l’Infant,

i quan l'Infant es va morir al Calvari,

ell encara seguia rondinant!

I encara és viu, i té unes carns madures

que li cauen dels ossos resclumits;

i ell espia les tendres criatures

per si pot amoixar-los amb els dits.

Per si els clava l’empremta miserable

de rabadà, d'innoble rabadà,

que contempla l’estrella de l’estable

amb el porró blau cel dintre la mà.

Per 'xò en el temps que jo tenia

el meu pessebre flamejant,

amb l’Anunciata i l’Establia

entre l’arboç i el galceran

i l’argelaga que es moria,

com un estrany pressentiment

d'alguna pena molt més alta,

amb una llàgrima a la galta

deia els meus cants de naixement.

I no em cansava de mirar,

envernissat de pell i roba,

aquell trosset de rabadà,

que no volia anar a adorar

les figuretes de la cova.

I és que, per dins la xarxa fina

d'aquell meu somni blau i verd,

ja m’hi sangrava el tall obert

fet per la punta d'una espina!

Alguna veu, qui sap d'a on,

m’havia dit que en aquest món

el rabadà de l’eixorquia

també em faria abaixar el front!

I que davant de tot conjur,

per esqueixar-me el vel obscur,

i respirar la llum serena,

no em lliuraria del pecat;

i quan anés adelerat,

amb molta ràbia o molta pena,

i amb molta set de llibertat,

sempre veuria al meu costat,

el rabadà, girat d'esquena.